KIKO VENENO

Sense ser un artista flamenc, Kiko Veneno ha influït com gairebé ningú en el flamenc tal com avui ho entenem. El 1977 va debutar amb el que segueix considerant-se com a millor disc de la història del rock espanyol (Veneno), va propulsar la carrera dels pioners Pata Negra i va escriure la emblemàtica Volando voy a Camarón ... Els més veterans recordaran aquell mà a mà amb Juan Perro, dins de la llegendària gira Vienen dando el cante. Els concerts que, tot just començada la dècada dels 90, van fer per fi justícia a Kiko Veneno i van convertir en clàssics totes les cançons d´Échate un cantecito. Des de llavors no trepitjava l´escenari del Palau de la Música. Aquesta serà la primera vegada que ho faci en solitari, i ho farà amb el seu treball més aclamat en molt temps. Val que portava cinc anys sense editar disc, però des encara bastant abans, cap collia tan excel.lents crítiques com aquest Dice la gente. Després de la seva aventura en G5 al costat de Muchachito, Los Delinqüentes i Tomasito, torna amb material de primera. Cançons inspirades com en els seus millors temps i una versió del Bird on the wire de Leonard Cohen que ell mateix ha produït. I amb un primer single per recordar l´origen català d´aquest singular sevillà: La rama de Barcelona. Kiko Veneno, veu i guitarres Raúl Rodríguez Quiñones, guitarra espanyola, tres cubà i cors Juan Ramón Caramés Suárez, baix, contrabaix i veus Manuel González Sánchez, bateria Carlos Cepeda Gómez, guitarra elèctrica i acústica i cors Anabel Pérez Reyes, teclats i veus Ana Gallardo Guerrero, veus i percussions