«Mysterious, understated but insistently percussive and hypnotic, Perpetual Void is a pretty rare example of how some of life’s tough challenges can be uncovered both positively and meaningfully by open, creative instrumental music.» – Selwyn Harris, JazzWise.
La pianista Marta Sánchez comença el seu últim disc, Perpetual void, amb una peça titulada I Don’t wanna live the wrong live and then die. Una declaració d’intencions inequívoca per part d’aquesta madrilenya establerta a Nova York que ja fa temps que s’ha convertit en una de les veus de referència del piano contemporani. Diguem-ho sense manies: Perpetual void és un disc sincer i punyent, ple d’altres peces de títols autoreferencials –The absense of people you long for, Prelude to grief, Prelude to a heartbreak, This is the last one about you…–, en què Sánchez es reivindica com una veu sòlida, lírica i enèrgica del jazz actual. Un altre debut exquisit i subtil al nostre festival. Si no la coneixeu, pagarà molt la pena que la descobriu, de veritat.