Fa més d’un quart de segle que admiro Ethan Iverson i Bill McHenry. De fet, d’ençà que els vaig descobrir a Live at Smalls (Fresh Sound), amb els grandíssims Reid Anderson i Jeff Williams. Des de llavors que els tinc al meu calaix d’inspiradors únics i imprevisibles. Sobretot, per ser creadors que fugen de manera natural de les solucions evidents. 

McHenry, per exemple, s’ha apartat sempre de clixés (també del post-bop evident) amb una originalitat sense extravagàncies i cap necessitat d’incloure coses rares. Iverson per la seva banda, avança sempre amb una nuesa formal i enganyosament simple, que pot aconseguir que el tema més antic soni radicalment modern. I plegats, quan dialoguen, generen una conversa que transcendeix l’exhibicionisme dels solos. Tot i en tot moment ho posen al servei de la música.

Em moro de ganes de saber el setlist. Primer per la destresa particular de McHenry amb els repertoris, amb la seva especialíssima personalitat, tan enigmàtica com divertida. Però a la vegada també per les connexions i la curiositat d'Iverson amb la història de la música, i la seva habilitat per identificar relacions inesperades entre autors, estils i maneres d’entendre l’art. De fet, Iverson és per molts –també per mi– un autèntic referent per entendre on som i d’on venim.

Reunir Bill McHenry i Ethan Iverson no és només una bona idea. Jo diria que és una provocació deliberada perquè passin coses (sempre ho dic: una de les essències d’un festival). I no tinc cap dubte que en aquest concert en passaran unes quantes que recordarem sempre. – Josep Mestres, Jazzucrist